És que el model de docència que s’ha fet servir al llarg del segle XX i que ha donat tant bons resultats no és prou bo? No, i no ho és perquè en la universitat que tenim l’objectiu són, amb una mica de sort, els continguts i no els estudiants.

La universitat del segle XX ha estat una mena de caserna per a preparar treballadors qualificats, disciplinats i sense curiositat. La universitat és una piconadora de curiositat, un instrument ideal per a una economia molt vertical i una societat jerarquitzada. Ara volem una economia del coneixent on els treballadors siguin creadors de continguts, coneixement i tecnologia, innovadors. Alhora la societat s’està qüestionant amb força les estructures de poder tradicional i genera alternatives i elements de contrapoder a través de les xarxes socials.

Els estudiants tot això no ho saben , però en tenen una intuició finíssima i vívida. Com ho podem aprofitar des de la UVic? Em sembla que no hem de fer grans invents, jo diria que hi ha dos referents ineludibles l’Institut-Escola i la Institución Libre de Enseñanza a principis del XX, i els canvis metodològics que havien d’acompanyar la creació de l’espai europeu d’educació superior. Posem l’estudiant al primer plà, els continguts al segon i el professor a fer de mestre, de guia. A partir dels interessos i les inquietuds de l’estudiant, el professor ha de crear un vincle entre la universitat com a espai d’intercanvi i l’estudiant com a cocreador.

Som capaços de proporcionar una trajectòria única per a cada estudiant? Sí, es pot fer i avui dia és l’única manera de recuperar l’autoritat que hem anat perdent. Com es pot fer? Això ja no ho tinc pensat tot i que sé quins elements caldria tenir present:
• Uns elements simbòlics de cohesió simples però potents.
• Un nivell de compromís i d’exigència molt alt.
• Una estructura organitzativa forta que doni el maxim suport als professors.

Us poso un exemple per il•lustrar el que vull dir. En primer lloc hauríem de triar un perfil de l’estudiant UVic, és a dir el tret comú pel qual la societat reconeix els estudiants de la UVic. Imaginem que ens proposem que el perfil sigui el d’emprenedor. Després hem de triar un màxim de tres competències, només tres, però hauríem d’organitzar tots els estudis al voltant d’aquestes tres competències que ens permetin reforçar al màxim el perfil i que, conjuntament siguin la marca UVic. Ara bé, això no pot ser només un exercici intel•lectual, de despatx, s’ha de portar a la pràctica i per tant cal muntar un sistema d’avaluació amb un llistó molt alt que ens garanteixi que hem reeixit amb l’estudiant. Com que l’exigència ha de ser màxima hi ha d’haver un sistema d’avaluació independent, a l’estil d’una auditoria en una empresa. Ara bé, perquè tot això funcioni el professor ha de tenir temps i suport a molts nivells diferents. El suport s’ha d’estructurar a diferents nivells i amb diferents fases. En una primera fase caldria harmonitzar i coordinar les metodologies docents de forma simultània a tota la universitat. Això cal organitzar-ho molt bé des del rectorat, amb agents externs i col•laboracions per a la formació dels professors i la preparació de material didàctic. En una segona fase caldria implantar el sistema amb la col•laboració d’observadors externs. Finalment seria necessari que gerència treballés una estructura de categories professionals que permetés fer una distribució de la càrrega lectiva entre professors seniors, professors novells, posdocs, estudiants de tercer cicle etc.

Per fer això cal fer una inversió econòmica que probablement ara no es pot fer. Per tant, per a continuar caldrà fer una segona proposta.

El projecte universitari de Vic va anar creixent, però la ciutat i els qui han estat al capdavant de la institució no han estat capaços de fer-ne un instrument al servei d’una societat moderna. Avui Catalunya és tot un altre país, hem girat el cap i ja no mirem cap Espanya, maldem per tenir un paper al món. Quina és la contribució que fa la UVic al projecte nacional? Hi podria tenir algun paper?

Les universitats tenen tres missions: la docència, la recerca i la transferència de coneixement. Si comencem per la recerca, veurem que la UVic fa relativament pocs anys que ha assumit aquesta missió, però ho ha fet amb tebior, sense una acció decidida i continuada. Les tensions que hi ha hagut entre els partidaris ferms de la recerca i els qui l’assumien només com una condició per accedir al finançament públic ens han portat on som. L’any 2011 hem publicat 33 articles en revistes indexades dels quals 21 ho són en revistes internacionals i dels quals 10 són de professors de la politècnica. Això és poc o és molt? La facultat de Biologia de la UB va publicar, el 2008, 399 articles amb una plantilla total d’uns 360 professors. Fixeu-vos que la productivitat de la UB multiplica per més de 10 la de la UVic. Qualsevol que tingui una mínima noció d’aquests temes pot entendre que parlar de transferència de coneixement, amb una productivitat científica com la nostra, és irrisori. Resumint, si l’activitat científica de la UVic desaparegués ni tant sols Vic ho notaria. Per tant, es tracta d’un fet absolutament irrellevant i clarament prescindible.

Pel que fa a la docència no he fet una anàlisi exhaustiva, però, per la informació que tinc, diria que la UPF, la Ramon Llull i alguns dels centres de la UPC ens van clarament al davant. Nosaltres no hem aprofitat l’oportunitat que representava la creació de l’espai europeu d’educació superior. No dic que no hi hagi professors, titulacions o departaments sencers que hagin intentat transformar els mètodes clàssics d’ensenyament . El que dic és que avui la UVic no pot fer servir com a marca de diferenciació un ensenyament modern i de qualitat. Com a molt fem com els altres. Així doncs, des del punt de vista de la docència tampoc fem cap aportació especial.

Si la nostra aportació no és destacable en cap dels tres àmbits d’actuació i, a tot estirar, la qualitat del nostre producte és comparable amb la de les universitats públiques, què és el que justificaria la nostra existència? Un dels arguments més repetits és aquella cosa una mica etèria de la cohesió territorial. Bé, però hem de reconèixer que fa uns 15 anys, la Generalitat va fer una aposta decidida per reequilibrar territorialment el mapa universitari i Vic no hi apareixia. En canvi, les inversions que s’han fet a Girona, Tarragona i Lleida, considerablement superiors a les que s’han fet a la Uvic, els han permès d’esdevenir centres universitaris homologables. Així doncs, el mapa universitari català no necessita Vic per justificar el reequilibri territorial. A més a més, si ens fixem en la procedència dels estudiants, la memòria de la UVic mostra any rere any que els estudiants que venen de la comarca només constitueixen un 20-25% del total. És a dir, tampoc tindria sentit tenir una universitat a Vic pels estudiants de la comarca d’Osona. Per acabar, no sé si parlar del tema de la catalanitat, que la rectora precedent va esmentar en algun moment, em faria vergonya que això fos un argument.

Perquè venen els estudiants a la UVic? Molt majoritàriament venen perquè no poden accedir a les titulacions desitjades a les universitats de referència Afirmació que fins i tot és aplicable a bona part dels que ens trien com a primera opció. Per tant, són els estudiants amb l’expedient acadèmic més baix de cada titulació, si no hi hagués la UVic, o bé serien fora del sistema, o bé es veurien obligats a fer carreres diferents de les que han triat. Som el cotxe escombra del sistema. En aquest punt la pregunta que ens hem de fer és si aquesta activitat de beneficiència justifica tot el muntatge. Em sap greu dir als que penseu que sí, que no podeu deixar de preguntar-vos perquè no es reparteixen entre les altres universitats. Hi caben perfectament i segurament el cost total seria inferior.

Fer aquest tipus d’argumentació de caràcter inductiu té l’inconvenient que sempre pot quedar algun cas que podria invalidar les conclusions. Jo seria feliç si això passés, però mentre espero que algú m’ajudi a trobar-lo elaboraré unes conclusions provisionals. La Universitat de Vic, no només és completament prescindible sinó que, a més, té uns costos directes i indirectes excessius. Els costos directes són els derivats de les matrícules que han de pagar les famílies i les aportacions estatals a través de l’ajuntament i la generalitat. Els indirectes, la pèrdua de capacitat productiva que podrien desenvolupar els professors de la UVic en el teixit social del país.

El que em queda per dir són dues coses, la primera és dolenta i la segona bona. Començaré per la dolenta i així podré fer un final feliç. La Uvic fa anys que només té sentit en el context de batalletes polítiques que lliuren entre sí els actors del vodevil “El dorado català”. És probable que tot plegat no sigui més que un capítol de la paròdia catalana que va organitzar el molt honorable Jordi Pujol i que van aprofitar gustosament els taurons socialistes del baix llobregat. Com es presentaria en societat l’ínclit cobrador de delmes Sr. Vila d’Abadal si digués que cal tancar la UVic?

Al principi em preguntava si la UVic podria tenir algun paper rellevant en el mapa universitari català. Quantitativament és obvi que no, però a nivell qualitatiu podria arribar a ser un referent en aspectes rellevants en aquests moments de canvi que viu la societat globalitzada. Simplement es tractaria de fer dues coses, la primera és fer una reflexió molt profunda, sincera i treballada sobre com ha de ser l’educació universitària del futur. Després hauríem de trencar el sistema d’organització que tenim i construir un sistema basat en la transparència, l’eficiència i la cooperació que estigués absolutament centrat en l’estudiant. Sospito que tenim capacitat per fer-ho i fins i tot algunes qualitats que ens poden facilitar la feina. Els propers dies tornaré al format més breu i miraré de desgranar deu propostes que podrien contribuir a fer que la Uvic tornés a ser un projecte amb valor social.

Bones intencions hem de comptar que no n’hi faltaran i un gavadal d’entusiasme potser indissimulat. I amb aquell punt de vanitat satisfeta, entrarà al laberint sense haver conegut Ariadna. Ariadna hi és, però s’amaga… Com descabdellarà, solet, ben solet, el fil de tan gran embolic?

Hem de fer bona docència, una recerca digna i transferència de coneixement. Però, si no hi ha estudiants no hi ha res. D’estudiants no n’hi ha ni n’hi pot haver, però disposem de tota la legió per a rebre’ls. Sumar i restar i ja està vist.

El flamant director comptarà amb tots els copets a l’espatlla, no n’hi faltarà ni un. Però recorda, la UVic té un dèficit d’uns 2 M€ i l’EPS n’ha estat un generós contribuent.

Ariaaadnaaa!!

Però què volieu que fes, que engegués metralla contra els tècnics de laboratori, els treballadors de manteniment o les secretàries? Segurament hauria trobat algun motiu, però hauria estat d’una vilesa insuportable! D’altra banda és evident que el risc és alt, però és precisament en moments de crisi que ens hem de protegir contra els abusos dels qui es volen imposar, no amb autoritat sinó amb autoritarisme.

Aquest és un tema que m’interessa molt i que miraré d’ampliar. Avui havia de dir només això, que també està dedicat. Si em seguiu em protegiu.

Era l’únic parc tecnològic plausible, s’hi jugaven els calers. Ara el reietó i la camarilla munten el parc a través d’una societat participada, 80% l’ajuntament i 20% la UVic. El 50% de la inversió és dels fons Feder, la resta suposem que un 40% dels impostos vigatans i un 10% de matrícules dels estudiants. Tot amb calers dels altres. Algú es juga un plat de seques que d’això no en fem ni per pipes?

Pd. Això sí, ja tenim conseller delegat, us ho imagineu? Conseller delegat d’aquí, director general d’allà i presidente en Indesit como su perfil en Linkedin indica en castellano correcto pero cutrillo.

És desagradable tot plegat, oi? potser si ens encomanéssim al sant…

N’hi ha cap que hagi renunciat a una plaça pública per quedar-se a Vic, o que n’hagi tingut l’oportunitat? Un, dos? Algun d’entre nosaltres té prou autoritat acadèmica per participar en debats públics en els mitjans de comunicació o per influir en el govern? Un, cap? A quants se’ns reconeix l’activitat investigadora a nivell internacional? A tres, quatre?

D’altra banda, tenim un sou que duplica el salari mitjà a l’estat, amb uns horaris extraordinàriament flexibles i sense cap pressió jeràrquica. Qui en dóna més?

Aquesta és l’obra de l’inefable mossèn Torrents tan donat al besamans, que despatxa homenatges i s’engalana de càrrecs honorífics per mantenir la claqueta que li fa la gara-gara.

PD. I aquells dies soporífers de juliol? Tothom cap a casa que aquí no hi fem res!

Per la seva trajectòria no podem pas pensar que els falten capacitats. Aleshores, potser es pensaven que els vam fer venir de tant lluny per passar l’estona? Tenen les mans lligades per la servitud a qui els va fer venir? Ho sap tothom i és profecia, la feina no s’acaba i ens hem d’arremangar. Què farem, nois?

L’ajuntament de Vic i la Generalitat s’hi juguen els duros, però no ho sembla. Més aviat l’utilitzen per ves a saber quines batalles alienes a la institució. També la utilitzen d’àrea de servei, com a refugi provisional de persones amb ambicions polítiques. Tot és comprensible, però nefast.